Avui us vinc a explicar una anècdota, senzilla, poc trencadora, però important: sÃ, crec que és important. Fins ara l'he guardat en silenci, perquè no és d'aquestes anècdotes a explicar a qualsevol: cal un receptor que obri les antenes quan sent paraules com à lbum il·lustrat, biblioteca, o il·lustrador. Si aquest ets tu, estic encantada d'explicar-t'ho!
Començaré pel final: dues ciutats, dos llibres, un il·lustrador i el seu rastre. Això és tot el que ha passat. La història interessant (bé, això ja és criteri teu) és com s'entrellacen i què hi faig jo, aquà al mig. Miraré de fer-te'n cinc cèntims.
El primer nus de l'entrellat, l'inici de tot plegat, el localitzem a Polònia. A la ciutat de Cracòvia. A la biblioteca de l'Instituto Cervantes. Al bell mig de la plaça més cèntrica d'una de les ciutats polaques més conegudes, on m'esperava el que fos menys una bandera espanyola i un Cervantes a la cantonada. Les paraules biblioteca i espanyol capten la meva atenció: potser podré entendre alguna paraula escrita en aquest territori lingüÃsticament desolador on em trobo? Hi entro, sense pensar-m'ho dues vegades.
I a dins passa allò mà gic, allò que tampoc pot entendre qualsevol. Una dona molt amable em diu buenos dÃas, començo a caminar entre les estanteries, i de sobte, un llibre em crida. Amb el blau impactant de la coberta i la seva bona planta sembla que em digui: obre'm, sóc aquà per a tu! Quina suposició més agosarada… però és bonic suposar-ho. I aixà ho faig, em quedo allà palplantada, sufocada amb l'anorac, la bufanda i tot el que porto a sobre, passant pà gina rere pà gina, meravellada i absorta.
"He descobert un à lbum il·lustrat meravellós!", dic al meu company quan surto de l'edifici, gratament sorpresa d'haver trobat un Instituto Cervantes a la meva ruta polonesa. El moment d'intensitat ha passat, el guardo amb un somriure i continuo la meva vida, lluny de sospitar la transcendència d'aquell descobriment.
Mesos més tard, a la biblioteca del costat de casa, ara ja a Catalunya, em retrobo amb aquella coberta per sorpresa. "També m'enduc aquest!" li dic a la bibliotecà ria; i busco un lloc i un moment amb tota la il·lusió per tornar a entrar a les seves pà gines. Escullo un trosset de bosc, amb la llum del sol de tarda d'un dia d'estiu, i delero escena a escena el passeig d'aquell repartidor. Aquesta vegada, em fixo en més detalls. Els ulls, que hi són sempre. El traç de les fulles dels arbres, el color dels cels. Les sensacions, tan ben il·lustrades que es fan palpables, m'arrissen la pell. Em sento ell, em sento muntanya. Connecto amb la joia de ser, i de ser salvatge.
El sol cau, i ho fa unes quantes vegades. Tantes que torna a ser primavera fent camà cap al pròxim estiu. De bon matà entro a la biblioteca. Agafo els tres o quatre llibres habituals, i entre ells, se'n cola un de resquitllada. És petit, quadrat, no sé què m'ha cridat l'atenció d'aquest llibre, però li dic a la bibliotecà ria que s'esperi a passar el lector del codi de barres, que n'agafo un més.
Aquest dia faig un passeig matiner per Solsona, i m'assec a la font de la Plaça Sant Joan. Hi toca un sol que agraeixo en aquest matà de finals de març. Sense buscar-lo, he trobat un lloc i un moment perfecte per al llibre que duc a la bossa. L'agafo, llegeixo el tÃtol, no veig el nom de l'autor. No passa res, obro les guardes. Quins colors!, em dic. Cel blau. Sensació interrogant: a veure, a veure què passarà . No em detinc a fer hipòtesis, no busco detalls. Passo pà gina, una darrere l'altra per saber, saber què passarà en aquell museu perdut enmig de la muntanya.
La visita és removedora. A cada passa el batec és més fort, i a cada pà gina més gran és la incomprensió. Fins que tot pren sentit. I torna a pujar a la furgoneta, i aquella parada fruit de la necessitat (o la curiositat) li canvia la vida. Tanco el llibre amb un "oh!" a dins i amb la sensació que alguna cosa em resulta familiar. Estic segura que no coneixia la història. Recapitulo i torno a passar les pà gines de principi a fi. Els arbres, l'herba verda, aquell blau, els ulls, la furgoneta vermella! Ja ho tinc! Vaig rà pidament a la contracoberta a buscar l'il·lustrador: Manuel Marsol.
I aixÃ, un matà a la plaça Sant Joan sóc la persona més feliç de Solsona. Perquè he trobat dos llibres entrellaçats pel mateix il·lustrador, que ha fet inferències de l'un a l'altre. Inferències explÃcites i també col·laterals. L'estil. La manera d'expressar. Una meravella. I aixà torno cap a casa, amb un somriure per dins i per fora (que no aconsegueix amagar la mascareta), convençuda del poder de la intuïció, de les segones lectures i de la literatura.
Ara sé que vull llegir tot allò que hagi fet Manuel Marsol, i sé, de primera mà , que val la pena llegir bons à lbums il·lustrats. Dos exemples són Yokaï, de Carmen Chica i Museum, de Javier Sáez-Castán; els dos entrellaçats per un il·lustrador que fa meravelles. La trascendència de tot plegat? Una anècdota que va perfilant el meu adn lector. Doncs això, una anècdota important.
Violeta Caballol Oliva