A una ciutat petita del centre de Catalunya, tenim una biblioteca gran al centre del poble. És bo ser una ciutat petita, i és bo tenir una biblioteca gran. Aquesta ciutat-poble és Solsona, on visc i sento que és casa. Avui us vinc a explicar una bonica experiència que hem viscut aquest octubre amb les companyes del club de lectura d'àlbums il·lustrats de la biblioteca.
Ja fa uns quants anys que existeix aquest club de lectura, un grup format per adults amb interès per la literatura infantil i juvenil, pel plaer de llegir-la i conversar-ne. Hi ha algunes mestres, mares, un pare, però més enllà del paper de mediadors que alguns també tenim, som adults que gaudim descobrint i llegint àlbum il·lustrat. L'Ester, la bibliotecària que dinamitza el club, fa una selecció d'obres fantàstiques que anem delerant mes a mes. Cada dia de club ens enduem un àlbum a casa. El tenim durant un mes a les llibreries personals de cadascú (alguns el comparteixen amb els fills, la parella, o a vegades, també és pot dir que queda sol omlint-se de pols durant uns quants dies). Però no passa res, perquè sempre arriba el dia que torna a haver-hi club, i l'àlbum en qüestió torna a prendre vida. I quanta vida! 20 lectors n'opinem, elogiem (quan toca) les il·lustracions, expliquem quins detalls ens han agradat, què ens ha sorprès, què no entenem, fem hipòtesis... es genera un anàlisi i una conversa del llibre que sempre et fa descobrir alguna cosa més, una manera de mirar-lo que sola, a casa, no s'havia fet visible.
Aquest octubre, a la primera sessió del curs, vam fem el procés al revés. Vam llegir el llibre juntes aquell primer dia. I va ser una apassionant lectura conjunta, perquè si hi havia un llibre que podia arribar i fer-nos parlar, pensar, anar endavant i endarrere, tornar a mirar, descobrir aquell detall! i aquell altre, no entendre, preguntar, fer hipòtesis, en definitiva, portar-nos a un estat agradablement inquiet i ansiosament curiós era aquest: La carta a la senyora González, un àlbum sublim de Sergio Lairla i Ana G. Lartigueti. Un àlbum que, vés per on van anar les coses, ens ha portat a conèixer de primera mà els autors i l'obra extensa i interessantíssima que tenen i que, per les que encara no la coneixíem, ara és tot un delerós horitzó on explorar.
Després d'una intensa hora llegint i inspeccionant el llibre a fons, l'Ester va deixar anar una proposta molt temptadora: la possibilitat de fer una videotrucada amb l'autor i la il·lustradora, que s'escau que són parella (i no és precisament una informació anecdòtica en aquest cas). Lògicament a tots ens va entusiasmar la idea! Quan acabes de llegir un llibre d'aquests que té tants fils sense fi, tants possibles perquès, tenir l'oportunitat de saber més indagant la font primària més enllà del llibre, com és l'autor i la il·lustradora, et fa sentir un lector privilegiat! Així que la proposta es va tirar endavant i vam quedar en retrobar-nos passat un mes, amb el llibre paït i unes quantes preguntes per plantejar als nostres convidats.
La Carta de la Senyora González narra el viatge d'una carta des que l'escriu la seva autora fins que arriba al seu destinatari. Però no és un viatge avorrit entre paquets i furgonetes de correus, sinó una sorprenent i surrealista travessia emmarcada en un univers oníric i simbòlic que reclama als lectors posar tota l'atenció a descobrir-ne les meravelles que guarden les il·lustracions i que narra tan bellament el text.
Parlant amb el Sergio i l'Anna, que molt amablament ens van obrir les portes (en forma de pantalla) del seu estudi i de la seva biografia com a autors, vam descobrir que l'havien creat d'una manera especialment intuitiva i curosament entrellaçada entre l'un i l'altre a foc lent, un foc lent d'uns quasi 2 anys! Des d'un lloc poc racional i molt emocional, des de les entranyes. I es nota, es perceb en tota l'obra que no és una història líneal ni superficial, que busca remoure i tocar tecles internes, del món propi intern de cadascú i també del compartit; cosa que aconsegueix fer amb l'enorme càrrega simbolica que conté i que esdevé un dels trets més especials de l'àlbum. La tria dels personatges, l'estil de les il·lustracions, els motius que apareixen repetidament a diferents pàgines, el text que s'entrellaça, tot plegat aconsegueix traçar un univers creatiu que t'absorveix i et fa partícep en la creació de sentit, incitant-te a interpretar, a buscar, a imaginar. El que vindria a ser la funció i el sentit de l'àlbum en la seva màxima expressió!
La carta a la senyora González es va editar per primera vegada l'any 2000. Així que estem parlant d'un llibre que ja té uns quants anys i que no forma part de la fornada d'àlbums que hi ha hagut els últims quinze anys, sinó que la precedeix. Per això ens van explicar que en el seu moment va ser tot un atreviment. Per ells era algo experimental, que va prendre forma sense partir d'una idea preconcebuda: quasi com una necessitat creativa, ens deien. I fent-la, van crear un potencial referent en el format àlbum que com denota el llibre, té unes gràcies que no es d'estranyar que l'hagin convertit en format d'èxit en el desplegament de la LIJ`de les últimes dues dècades.
Ara fa tres anys, el 2019, vam tenir la sort que Abuenpaso va decidir reeditar el llibre, i a més a més, també en català. És l'edició que podeu veure més amunt, on apareix la portada que vam poder descobrir que va ser un dels canvis principals en la reedició. La portada anterior era totalment diferent, responent al que en aquella època l'editor va considerar oportú i que va resultar no ser gaire ben aclamada. Aquesta vegada, la opinió de tots va ser que és un encert total, prenent una il·lustració sencera de dins el llibre que presenta molt bé al possible lector l'esperit surrealista de la història.
Per últim, després d'escoltar els detalls i les anècdotes al voltant del procés de creació del llibre i de fer algunes preguntes, vam desvetllar la sorpresa que portàvem pel Sergio i l'Ana. El llibre, com us deia, explica el viatge d'una carta. Però en cap moment s'ensenya la carta en qüestió, cosa que et deixa amb unes ganes terribles de descobrir-la quan acabes. Aquestes ganes van ser les que van portar a dues membres del club, la Pilar i la Noemí a atrevir-se a escriure la possible carta, i també la carta de resposta. Van fer el salt creatiu després de la lectura: allò que com a autor o mediador saps que no pot ser millor indicador que el llibre ha funcionat. Doncs així ho va fer, i en van sortir dues cartes precioses que van encantar als seus autors: el senyor Lairla i la senyora González. Fa uns dies les compartien a les seves xarxes, com un extra total, dèien. I així és, perquè aquestes cartes són el que qualsevol lector del llibre delera descobrir i que, fins ara, no havien sortit mai a la llum!
Ha sigut un inici de curs molt potent. Amb una experiència que ens ha fet gaudir de valent! No sabem quins meravellosos àlbums ens esperen, però La carta a la senyora gonzalez serà un imprescindible de la prestatgeria segur.
Per acabar, si penseu en llibres que parlen de cartes potser el títol que he posat a l'experiència us farà pensar en algú. Si ho fa, aneu bé: s'inspira amb "El Carter Joliu, o unes cartes especials". Un altre llibre fabulós amb el viatge d'unes cartes de protagonista. Visca els llibres que ens regalen cartes i maneres de parlar-nos. I visca les cartes, que espero que sobrevisquin encara que sigui només de manera romàntica, als formats immediats. Amb tot el que pot suposar el seu llarg i somiat viatge d'una carta!
Violeta Caballol Oliva