Autora i il·lustradora: Emily Hughes
Editorial i any de publicació: Libros del Zorro Rojo, 2015
SINOPSI:
Una nena conviu feliçment a la natura amb els animals, fins que un dia unes criatures semblants a ella se l’emporten a un lloc on no serà feliç.
VALORACIÓ:
Salvatge és bonic de principi a fi: la característica portada, la textura del paper, l’enquadernació... i especialment, les il·lustracions. Les il·lustracions contribueixen a la dualitat dels dos escenaris del llibre: el bosc i la civilització. Mentre que les il·lustracions del bosc són verdes, imaginatives i transmeten pau, les de la civilització tenen tonalitats groguenques, marronoses i transmeten malestar.
El text és breu i senzill, i acompanya i complementa les il·lustracions. La història és aparentment simple: una història que té similituds amb moltes altres, però alhora no és com cap d’elles. Grans ulls negres i plantes de cabell... la protagonista de la història serà sens dubte difícil d’oblidar.
REFLEXIONS:
Són molts els pensaments que em venen al cap cada cop que llegeixo i miro l’àlbum: la infància, la llibertat, la natura, les normes... La nena de la història viu alegrement i pura allà on és feliç, de manera senzilla i respectuosa. Els humans que la capturen intenten “normalitzar-la”, sense tenir en compte que ella viu en una altra normalitat. I em fa pensar... què és normal? La societat instaura uns estàndards de normalitat i tot allò que no hi encaixa, passa a ser vist com a estrany, curiós, i de vegades fins i tot arriba a ser rebutjat. "Normal" depèn de la nostra cultura, les nostres vivències, la nostra manera de ser... I en aquests darrers mesos hem vist com la paraula normal pot ser tan subjectiva i canviant...
La nena dels cabells de bosc pot semblar que viu sense normes, de manera salvatge, però realment fins i tot a la natura hi ha ordre. El bosc ens mostra l’harmonia del caos, mentre que la civilització no deixa de mostrar un caos més rígid.
Aquestes setmanes de confinament una gran preocupació ha estat que els infants no poguessin sortir a l’exterior. Però fins i tot abans d’aquesta situació hi havia molts nens i nenes que no gaudien del joc i de l’aire lliure. En el dia a dia atrafegat de vegades es fa difícil el contacte amb la natura, tenir espai per córrer, temps per jugar amb amics/gues... Les activitats extraescolars, les pantalles, les grans ciutats, el poc temps lliure, o simplement tenir altres prioritats en ment... sovint ens priven de gaudir del present. Llegir “Salvatge” em fa pensar en l’alegria de la infància, la joia de viure lentament, i voler reivindicar la natura com a llar: córrer sota la pluja, escalar arbres, trepitjar bassals o simplement gaudir de l'ombra d'un arbre.
Són moltes les reflexions que poden sorgir d’aquesta història, i per fortuna, amb els llibres no hi ha normes. Podem parlar-ne de la manera que sigui, l’important és parlar-ne.
Finalment, concloc amb la darrera frase de l’àlbum i obro la porta a continuar reflexionant: “Perquè no es pot domar una cosa tan feliçment salvatge”.
Júlia Andrei
Júlia m'agrada molt la reflexió que fas... "què és normal?" i sobretot m'han vingut unes ganes boges de muntanya i natura. Tot i no haver llegit el llibre, amb el que expliques penso que pot fer engrescar i encuriosir infants que potser no la tenen tan a l'abast.