Fa un mes de l’inici del curs escolar. Un inici marcat per les mascarets, els gels hidroalcohòlics i les distàncies de seguretat, sí. Però també un inici marcat per l’enyorança a l’escola, el retrobament amb les amistats i la il·lusió de continuar aprenent. En un moment tan crític emocionalment, i tan atípic socialment, he començat a fer de mestra. El destí m'ha portat a una escola oberta, amb unes mestres acollidores i un grup ben especial.
En els moments més caòtics, especialment com a mestra novella, de vegades costa saber què fer. La ment es col·lapsa una mica i no saps si picar de mans, fer un crit o seure i esperar que la tempesta passi. En un d’aquests moments dispersos, vaig decidir treure el meu recurs preferit, quelcom que m’acompanya sempre: un llibre.
Vaig mostrar-los la portada i el volum va disminuir. “Qué es eso?”, algú preguntava. En llegir la primera paraula, el silenci va regnar. Totes les mirades estaven en l’àlbum, encisades com qui veu brillar els estels per primer cop. Amb cada pàgina vam anar descobrint de quins colors podien ser els petons, i finalment, vam pensar en com eren els nostres.
Els somriures han quedat tapats amb una tela, i els petons i les abraçades s’han canviat per mirades i cops de colze. Tanmateix, les persones continuem tenint la necessitat (i les ganes) de fer saber a les persones del nostre voltant que les estimem. Així doncs, vam acabar un dia intens pintant els nostres petons i escrivint missatges d’amor.
Gràcies, literatura, per acompanyar-nos.